Hi ha un punt inexplorat de la multiforme recerca artistica-literària i visual de Joan Brossa en el qual la trama paraula-imatge esdevé un codi expressiu especialment encisador que emmiralla obertament un dels trets més originals de la poètica brossiana. Les coordenades d'aquest punt "ideal" es fan visibles entre els plecs del poema titulat "Text taquigràfic seguit de la transcripció en escriptura corrent" que apareix, entre altres coses, al volum Rua de llibres publicat a Barcelona el 1980.
Ací, la literalitat del text es visualitza concretament en una "escriptura per imatges" posada en moviment sense cap mediació de gust conceptual, rient-se del gest que tendeix a aïllar la plasticitat de les lletres, a fer de la paraula un objecte estèticament autònom.
La taquigrafia no és sois un mètodo d'escriptura ràpida, un mer i simple llenguatge universal, filosòfica, perfecta, en aquella accepció tipica de les primeres experimentacions fetes en aquest camp en l'Anglaterra del segle XVII. Així, per exemple, la construcció de la llengua filosòfica de John Wilkins (1614-1672), bisbe de Chester i primer secretari de la Societat Reial de Londres, es funda en el desig d'inventar una llengua composta per signes que, de la mateixa manera que els ideogrames xinesos, siguen capaços de representar directament les nocions i les coses.
En l'assaig sobre L'idioma analític de John Wilkins (1964), Jorge Luis Borges escriu que les paraules de la llengua del bisbe anglés no són barroers símbols arbitraris; cadascuna de les lletres que les componen és significativa, com ho van ser les de la Sagrada Escriptura per als cabalistes [...].
La taquigrafia, doncs, és un tipus de llenguatge artificial que alludeix a la possibilitat de representar no les lletres i les paraules, amb llur patrimoni genètic d'ambiguitat, sinó les coses en llur atractiva immediatesa.
Aquesta característica del llenguatge taquigràfic resumeix bé, al nostre parer, un dels aspectes més seductors de la poètica de Brossa, o bé la constant propensió cap a una forma linguistica que expresse l'essencialitat - màgica o no - de les coses (ja siga un ou, un marteli o una lletra), com així ho testimonia el títol mateix d'una exposició presentada la primavera de 1987 al Palau de la Música i de Congressos de València: Joan Brossa o les paraules són les coses. Aquesta tensió, acompanyada quasi sempre per una subtil vena irònica, visible tant en els "poemes-de-paraules" com en els "poemes visuals" o en els "poemes objecte", és un signe tangible d'aquell llenguatge de les coses sintetitzat d'una manera eficaç per Brossa en la seua taquigrafia.

Traduït de l'Italià per Carmen González i Carme Muñoz.

Da: Joan Brossa, a cura di Manel J.M. Romero e Pere Bessò, Valencia, La Forest d'Arana, 1994, pp. 96-98.